dimarts, 26 de febrer del 2008
dijous, 21 de febrer del 2008
ELS INSTRUMENT DE CORDA FREGADA
CONTRABAIX:
De la família de les cordes, el contrabaix és l'instrument més greu de tots. Fa aproximadament 1,85 m. i el tipus més emprat en l'actualitat disposa de 4 cordes, que s'afinen per quartes, en ordre invers a les del violí.
El violí va ser un instrument en pugna constant amb les violes da gamba, fins que finalment va aconseguir imposar-se a aquestes. Per contra, el contrabaix de la família del violí, era un instrument difícil de tocar i feixuc, essent en aquest cas el violone, contrabaix del grup de les violes da gamba, el que va donar pas a l'instrument actual.
Sonen una octava més greu de les notes escrites: I la seva extensió és d'unes 3 octaves:
VIOLENCEL:
la seva extensió és d'unes 4 octaves:
El violoncel, que ja existia cap el segle XVI, no va tenir una gran acceptació fins entrat el segle XVIII. Tot i que el violí aleshores era ja un instrument apreciat, i el violoncel constituïa el seu baix natural, els gusts de l'època s'inclinaven cap el baix de viola da gamba. Va ser el conegut luthier Antonio Stradivarius qui cap el segle XVII va acabar de definir l'instrument en la forma que avui el coneixem.
El violoncel pertany a la família dels instrument de corda fregada o d'arc
Té quatre cordes que s'afinen per quintes, una octava per sota de la viola:
la seva extensió és d'unes 4 octaves:
VIOLÍ:
L'instrument fa 35,7 cm de caixa, i 60 centímetres d'extrem a extrem. El violí té quatre cordes afinades per quintes: sol 3, re 4, la 4, mi 5. Originalment les cordes eren de budell, actualment poden ser de budell entorxat amb alumini, plata o acer, de fibres sintètiques entorxades, o metàl·liques amb o sense entorxat.
Dins de la familia o grup d'instruments que en diem d'arc o corda fregada, el violi es el que te el registre mes agut i, per tant, el que normalment fa la melodia o be l'acompanya quan aquesta la toquen altres instrument
El violí, a l'igual que la viola, el violoncel i el contrabaix, te quatre cordes de diferents gruixos, que sen les que quan vibren produeixen el so. So que es amplificat per la caixa de ressonencia que actua com altaveu.
dimecres, 20 de febrer del 2008
instruments de corda pinzada
ARPA:
L'arpa pertany a la fam�lia dels instruments de corda pin�ada. �s un dels instruments m�s antics dels quals es tenen not�cies, 3000 anys abans de la nostra Era, i la seva forma actual correspon a una evoluci� d'aquests antics instruments.
La pressi� que exerceixen les 46 cordes que té l'arpa actual sobre l'estructura d'aquesta �s d'unes dues tones. Les primeres arpes no disposaven d'una columna de sosteniment i, per tant, no podien suportar la tensi� de moltes cordes. Aix�, els egipcis, cap el segle XXV abans de la nostra Era, utilitzaven una arpa que nom�s tenia 6 o 8 cordes, nombre que amb el temps es va ampliar fins a 16. Aquesta arpa va anar evolucionant, i ja cap el segle IX a.n.E. a S�ria es construeixen les primeres arpes dotades d'aquesta columna que en refor�ava l'estructura.
INSTRUMENTS DE PERCUSIÓ
TAMBOR MILITAR:
El tambor militar està format per una caixa cilíndrica de coure o alumini els extrems del qual es cobrixen amb 2 pegats (un superior i altre inferior) de pell o de plàstic. El pegat superior és més gruixut que l'inferior sota el quin es tiba el bordó, i consisteix en una doble entenimentada de budell la tensió variable del qual permet modificar a voluntat la sonoritat de l'instrument.
Els cercles de fusta, sobre els quals es fixen els pegats, presenten forats a través dels quals passa un *cordaje de cordons de cuir que assegura la tensió i la regulació de la membrana. Quan s'utilitza en l'orquestra, el tambor està proveït de claus que tiben els pegats per separat i de diversos bordons de seda filada o metàl·lics que es poden posar i llevar ràpidament.
El tambor militar actual té un diàmetre de 40 centímetres i una altura de 30 centímetres. Es *percute mitjançant 2 *baquetas de fusta de banús, que té un extrem engruixat cridat bola. Quan s'utilitza en formacions *bandísticas, està subjecte al maluc esquerre del *percusionista mitjançant un *tahali. En l'orquestra *descana sobre un suport regulable.
XILOFON:
El xilòfon és un instrument musical de percussió d'origen africà. En la seva versió original està format per 42 làmines de fusta de canya de bambú o altres tipus, disposades en forma de teclat de piano que formen tres octaves i mitja.
Per a tocar aquest instrument s'utilitzen unes baquetes amb bola de fusta i plàstic dur, a vegades recobertes d'una capa de cuir.
La seva versió reduïda, de vuit làmines, és un recurs molt utilitzat com a regal per a nens petits. Les notes que reprodueix aquest instrument són:
TIMBALES:
La timbala és un instrument musical membranòfon de la família de percussió. S'usa habitualment en plural, timbales, ja que solen toca-se en grups de com a mínim dues o més timbales, en la que cada timbala executa una nota determinada de l'escala musical.La timbala és un instrument musical membranòfon de la família de percussió. S'usa habitualment en plural, timbales, ja que solen toca-se en grups de com a mínim dues o més timbales, en la que cada timbala executa una nota determinada de l'escala musical.
La paraula timbal prové del grec typanum que significa membrana que vibra, però el veritable origen d'aquests instruments no és grec sinó àrab i provenen d'una denominació general que es donen als instruments en forma de tambor (petits o grans) i coneguts amb el nom de naqqara.
INSTRUMENTS DE VENT FUSTA
OBOÈ:
L'oboè és un instrument de vent, de llengüeta doble, de la família de la fusta (de banús, o bé de palissandre) i que, a diferència del clarinet, consta d'un tub cònic.
La llengüeta està constituïda per dues fines làmines de canya que baten l'una contra l'altra en vibrar, quan l'aire passa entre elles. Si en tots els instruments de vent té molta importància l'embocadura, en els instruments de doble canya aquest fet és encara més remarcable, ja que la sonoritat de l'instrument depèn en més gran mesura d'aquesta. És per això que els/les oboistes, i en general tots els intèrprets d'instruments de doble llengüeta, acostumen a fer-se-les ells mateixos. El material emprat per a fer aquestes llengüetes és la canya comuna, la que podem trobar al costat de qualsevol riu, a la qual se li dóna un tractament especial per a obtenir les propietats més adequades. Si ens fixem, en un concert podem veure com tots els/les intèrprets d'instruments de llengüeta (clarinet, oboè, fagot...), de tant en tant, en els passatges que no toquen, llepen les canyes, per mantenir un grau d'humitat i, per tant, una elasticitat del material que els permeti treure el millor so de l'instrument.
dimarts, 19 de febrer del 2008
FLAUTA:
La flauta de Pan, flabiol de canons és un Instrument de vent format per vàries canyes, tapades per un extrem, i que produeix sorolls semblants als de la flauta. És típic de les regions situades als Andes. No produeix sons simultanis o acords, sinó que només un únic so a la vegada.
El so es produeix perquè l'aire que s'introdueix al tub entra en ressonància amb la vibració produïda per la fricció del vent contra la vora de la canya. La nota musical obtinguda té relació directa amb la longitud de la columna d'aire, mentre que el volum té relació amb el diàmetre intern del tub.
EL FLAUTÍ:
El flautí, també anomenat picolo, és l'instrument agut del grup de les flautes travesseres. És, per tant, un instrument de la família de vent fusta. El seu tub, a diferència de les flautes travesseres, és cònic per tal d'evitar estridències, especialment a les notes més agudes. Poden estar construïts de fusta o de metall.
El flautí està afinat en do però el seu registre és tan agut que a la partitura s'escriu una octava per sota de les notes que realment sonen. És l'instrument més agut de l'orquestra i la seva sonoritat, en les notes més agudes, destaca inconfusiblement per sobre de tot el conjunt dels altres instruments.
dijous, 14 de febrer del 2008
CORN ANGLÈS :
Malgrat que el seu nom no se l'associa amb el de l'oboè, el corn anglès és un oboè contralt, afinat una quinta més greu que l'oboè corrent. El seu cos més llarg i gruixut que el d'aquest, acaba en un pavelló en forma de pera.
És un instrument de la família de vent-fusta, amb llengüeta de doble canya, les quals són una mica més grans que les de l'oboè, i també, a diferència d'aquest, el seu tudell presenta una lleugera curvatura. La seva digitació és la mateixa, tot i que des del punt de vista tècnic, el corn anglès resulta més incòmode de tocar, ja que els forats estan més separats entre ells, degut al seu cos més llarg.
CLARINET BAIX:
La família dels clarinets està formada per un conjunt d'instruments que abasta des de les sonoritats més agudes (petit clarinet) fins als registres més greus (clarinet contrabaix). D'entre tots aquests, però, els més utilitzats a l'orquestra són el clarinet en Sib i el clarinet baix.
Aquest instrument, afinat també en Sib, adquireix unes qualitats òptimes, especialment en el registre greu, on a la seva potència sonora s'afegeixen les seves possibilitats tècniques i expressives: agilitat, homogeneïtat sonora..., així com les característiques dinàmiques que li permeten des dels expressius pianíssimo fins als potents fortes.
FAGOT:
El fagot és un instrument de vent-fusta, de llengüeta doble. El seu tub, construït normalment en fusta d'erable o palissandre, amb perforació lleugerament cònica, està constituït per dos cossos paral·lels que en total representen una llargada d'uns 2,60 metres. Del més petit d'aquests cossos surt un tudell on s'acobla la llengüeta, feta amb dues làmines de canya com la de l'oboè, però més ampla i llarga que la d'aquest.
De la mateixa família i representant el paper de contrabaix del grup vent-fusta hi ha el contrafagot, instrument de característiques similars al fagot, més gran que aquest i amb un cos que presenta més circumvolucions.
LA TROMPA:
La trompa és un instrument de vent-metall que consisteix en un llarg tub de perforació cònica, de coure o llautó, de més de tres metres de llargada, blegat sobre ell mateix diverses vegades. En un extrem acaba en un pavelló ample en forma de campana i en l'altre en una embocadura de secció cònica de forma com d'embut. Com en els altres instruments d'aquesta família, el seu so també es basa en la sèrie dels harmònics naturals.
Hi ha diferents tipus de trompes, la majoria instruments transpositors, dels quals els més emprats són la trompa en Fa, la trompa en Si bemoll i actualment la doble trompa, instrument que mitjançant un mecanisme es pot afinar tant en Fa com en Si bemoll.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
